"Olot transforma l'escena artística amb una innovadora exposició de 'Un parell d'arquitectes'" | Art i arquitectura | EL PAÍS

En l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, ubicat a Olot, es pot contemplar actualment "Alot Olot. Arquitectura, paisatge i deliri garrotxí", una exposició única que destaca fins i tot en la seva senzillesa: una vintena de parelles de fotografies projectades sobre una paret blanca, emmarcades amb fragments de tortell de matafaluga adornats amb pintura daurada. Les imatges revelen les preferències d’un duo d’arquitectes, Eduard Callís i Guillem Moliner, que han construït la seva visió d'Olot seleccionant elements diversos de la ciutat i els seus voltants, tots fotografiats per Roger Serrat-Calvó.

Coses de procedències distintes, interiors de cases particulars o de botigues, rètols, aparadors, fonts, escultures, jardins, fàbriques, blocs, horts, passeigs, eres, esglésies o pessebres, formant una barreja de finesa, extravagància i imaginació sorprenent, mostrant un gust refinat allunyat dels motlles habituals. Una col·lecció de parelles que mostren de manera natural les dobles pàgines del catàleg i que convida a la comparació, fent que totes dues diguin coses que, per si soles, no dirien, i a descobrir els elements que formen el paisatge d’Olot, duent-nos a pensar que, en certa manera, les ciutats contenen museus. És clar que això tothom ho sap. Però no es tracta d’edificis solemnes amb objectes i obres vàries; es tracta d’un museu de peces que són part de la ciutat, però situades lluny les unes de les altres, sense endreçar ni catalogar. Un museu imaginari, una variant dels museus de la Innocència situats en carrers secundaris, que reclamava Orhan Pamuk, per oposició als museus oficials i commemoratius, uns museus que ens fem nosaltres mateixos de manera semblant al que se sol dir: que hi ha tants paisatges com observadors.

Les ciutats són fetes de coses així; cercar-les, triar-les i endreçar-les és propi del col·leccionista, i el seu interès és la lectura d’Olot que proposa aquesta col·lecció. Però també ens fa pensar en la distància real entre els indrets i els objectes escampats per la ciutat i els voltants. Aquestes distàncies són el “fons negre” de les làmines d’Aby Warburg, l’autor de l’Atlas Mnemosyne, i veiem els objectes singularitzats i no pas formant part del teixit urbà. Ens trobem davant d’una manera d’explicar un lloc parant atenció en allò que l’esquitxa, convertint el conjunt de la ciutat en una mena d’arxipèlag, amb objectes separats per la mateixa ciutat que els uneix.